UNA MICA PERSONAL, L'INICI DEL BLOG


Hola,  Jesús,
al cap dels anys ens hem tornat a trobar. Quin salt més vertiginós!, i no obstant, que a prop ens hem sentit sempre en el record.

1967 - Tots dos acabàvem de posar els peus a l’editorial Montaner i Simón, ara seu de la Fundació Tàpies. Com l’havíem coneguda nosaltres, recordes?  La Patro, la Carme, secretàries perpètues i solteres  que prenien al dictat les cartes amb taquigrafia, l’una corsecada i l’altra revinguda. Visualitzes tota la plana d’administratius en filera, com si aquella planta baixa fos una aula amb pupitres? I el despatx gran, protegit de les mirades, on s’encauava el nebot del fundador. Els oficials de comptabilitat a tocar de la vidriera d’un altre despatx espiatori, el d’un soci de qui he oblidat el nom, prim i fosc com un personatge de novel•la de Dikens. I jo a recepció,  i tu a la secció tècnica.

Enmig quedava l’espai de la secció literària amb un bon home al front, el senyor Sánchez Sarto, amb la filla, el gendre, i un estimat de tota la casa, el Dr. Liaño, un metge amabilíssim, turc, a qui se li havia mort un fill en edat tendre, i que sempre vetllava per tots nosaltres. A baix, al soterrani hi havia una altra mena de gent, gairebé no els coneixíem, eren els venedors i els que duien el control dels fitxers de vendes a particulars.

Pa tou, nosaltres, aleshores, sobretot jo.  Tu venies amb l’estella del malastruc destí de Mequinensa, però amb tot el pòsit de vivències pròpies i alienes de segles en el  cap, en el sentiment. Jo estrenava els disset anys quan em vares posar a les mans la  poesia, bones novel•les i una quera: l’enamorament apassionat. Sintonitzàvem. Al cap de poc, vaig començar a passar-te, en aquella màquina d’escriure negre, rere la finestreta i fora d’hores, els teus primers contes.

En aquella casa  hi vas trobar un bon mestre i un gran amic:  en Pere Calders. I un bon company que, compadit del teu mal amagat fred, va donar-te el seu jersei: el sr. Pere Vidal. Ambdós retornats de l’exili i instal•lats en la secció tècnica d’una editorial que arreu exportava i venia llibres  a terminis.  Aquella empresa literària, la Montaner i Simón, esdevindria amb els anys  el moll de la novel•la que la descarnada no et va deixar acabar:  La Dante.

Podria, encara ara, explicar a la menuda cada pis d’aquella casa, res a veure amb l’actual, que només conserva d’aleshores la façana i les columnes de ferro que pertanyien  a l‘espai del magatzem.

Em retornen els nostres passeigs pel carrer Consell de Cent entrant a totes les sales d’exposicions. Recordo encara els dibuixos obscens de Picasso, a la Parés.  Quin impacte aquells volums carnosos, nus, per els meus ulls desacostumats a aitals expressions artístiques!

I els tes al Bracafè?, i el pati de la Massana ? Aquest racó tan especial per a tots dos  va tornar a fer-se’m present l’estiu passat quan queien les flors grogues de les falses acàcies.

Aquella tardor del 68 la sageta del teu buirac va fer blanc en el meu cor. Va ser bonic i dolorós com tot amor breu. Ara ja és un record fet somriure.

L’atzar, l’atzar..., o jo que t’he anat a cercar com només ara  puc fer-ho: llegint-te, penetrant en el teu món des de la serena maduresa.

Torno a la teva Mequinenza, als teus carrers, als cafès i al casinos; a les cuites de la seva gent, a la teva fina ironia, al teu sentit de l’humor, a la teva bonhomia, al teu sorneguer somriure i a tu mateix en el cor i els sentiments d’alguns dels teus personatges. Ara assaboreixo la relectura amb companyia coral, i saps?, en fas escriure donant-me hams a través de l’acurada i intensa feina que la M. Dolors, la professora que estima tot allò que treballa i que ha penetrat fins al moll de la teva principal novel•la i ens l’ofereix a la menuda perquè en captem el màxim del contingut.

MEQUINENSA   (TANKA)

Terra afamada
de llagrimeig dels núvols.
Eixuta crosta,
només t’encinta verda
l’arbreda de la riba.          

Jesús, fet llibre viatges amb mi a l’autobús, al metro; subratllo adjectius, expressions genuïnes, fragments sencers on descrius amb ventall inacabable tots els espectres de la llum fent camí Ebre amunt fins a trobar Mequinensa.

“ A la fi, però, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal•lidien les primeres rojors, va anar buidant la tenebra: l’antiga, decrèpita, entranyable i sovint maleïda baluerna va eixir, ocre i negra, de la nit.”

Amb tots cinc sentits et manifestes a bastament i em fas gaudir anant endavant i endarrere en la lectura per a no perdre’m res. Manta vegada he estat amb l’Arquimedes Quintana al Marroc i no hem trobat l’orella que li escapçà el moro. Entro i surto de l’Edèn, em prenc una barreja al Cafè del Moll, vaig fent el seguici del sepeli amb la gent del poble, del pobre  Pasqual de Serafí, i, avui m’he tornat a esglaiar rellegint com les espectrals imatges dels assassinats perpetrats pel primer baró de Sàssola  quedaven alliberades amb la trencadissa del mirall que les retenia.  Ah, i la sensualitat, l’erotisme que ja comença a manifestar-se al cinquè paràgraf!, i que tindrà el seu  protagonisme al llarg de l’obra!

I la troballa que he fet, Jesús! Les teves triples adjectivacions. Ara ja en prenc nota. I també en frases curtes on et vals d’aquest recurs per reforçar el passatge.

Fixa’t-hi:

-Tres van ser les minyones primeres: Camil•la, Adelaida i Verònica, i tres les que les van succeir: Carmela, Sofia i Teresa.

-Les preguntes del fuster a l’Atanasi Resurecció en no voler  admetre la devolució del taüt: ¿Que no li havia fet bon  servei? ¿Que li havia pres malament la mida? ¿Que tenia algun defecte el taüt)  (3)

-El desembre fredorós mudà en abrilada: s’esbandiren les boires, una alenada tèbia  va esllisar-se per la vall, començà a ploure a bots i barrals. (3)

-L’oncle maçó, ateu, irreverent i catalanista.

-Els encants dels cossos de les “Verges Màrtirs” a través de vels finíssims, vaporosos, pura il•lusió tèxtil. (3)

-El capellà, panxut, parsimoniós i beatífic (3)  estudià la pintura amb minuciositat...

-L’arribada del nou rector, un esquelet ferreny, inquisitorial i tremebund (3) que va fulminar el primer dia l’orgia carnal del quadre.

-Aquella tarda, el senyor Torres es mostrava encara més ufanós. Humil, modest, abnegat (3) havia decidit accedir a les peticions familiars.

-El marqués de Sàssola era: carca, arnat i patètic (3)

-L’arpia negra, greixosa, esdentegada. (3)

-Les senyores solien destil•lar el verí de la xafarderia vilatana o maquinaven amb fruïció conxorxes inacabables, intricades i malignes (3)

           

Continuarà.....

Aquest era el Moncada que jo vaig conèixer a la Montaner i Simón

Glòria Judal